CRIATS I SERVENTS

Si cerqueu en la Viquipèdia la paraula “Família” trobareu aquesta afirmació: “No hi ha consens sobre la definició de família”. I sembla que entre molts aquesta és la situació. Però si ho feu en el Diccionari de la Llegua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobareu que, per començar, la defineix així: “Conjunt de persones que viuen en una casa; ordinàriament, però, unides per estret parentiu, esp. el pare, la mare i els fills”. Aquesta definició ha estat treta de l’anterior  Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Però ha estat retallada la definició que aquest hi posava. La seva definició començava igual: “Conjunt de persones que viuen en una casa...” però aquí Pompeu Fabra hi afegia: “sota l’autoritat del senyor d’ella”, la resta de la definició és la mateixa. L’actual Diccionari de la Llengua ha retallat aquesta frase, suposo, per estar en consonància amb el pensament general d’avui. Però, d’on va treure Pompeu Fabra aquesta afirmació tant jeràrquica i fins autoritària? Doncs crec que del sentit etimològic de la paraula. Sabeu què vol dir la paraula família? Sabeu d’on ve aquesta paraula? Doncs de la paraula llatina famulus, i famulus vol dir “criat”, “servent”. Per tant, originàriament, la paraula “família” s’aplicava al “conjunt de criats i servents d’una casa” i, per tant, d’aquí ve, segurament, el que Pompeu Fabra posi en el seu diccionari: “sota l’autoritat del senyor de la casa”.

Aquestes definicions són relatives, però trobo suggerent l’etimologia de la paraula “família” com a conjunt de servents, de criats. En l’Evangeli veiem Josep actuant com un servent que obeeix la veu del seu Senyor: “Lleva’t de seguida” i més tard quan sentirà “pren el nen amb la seva mare i ves-te’n al país d’Israel” obeirà immediatament. Igual Maria qui, després d’escoltar l’àngel, dirà: “Sóc la serventa del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula”. I el que dirà l’Evangeli de Lluc sobre Jesús que “baixà amb els seus pares a Natzaret i els era obedient”. I que només els desobeirà quan estarà en les coses del Pare, l’únic Senyor de la casa.

Jesús serà el gran servent del Senyor que, com un criat qualsevol, rentarà els peus als seus deixebles. Jesús diu de si mateix: “Jo sóc entre vosaltres com el qui serveix”. I demanarà als seus deixebles: “qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el criat de tots”. I Pau dirà, seguint aquest camí: “sotmeteu-vos els uns als altres”.  I sant Francesc dirà als seus frares: “obeïu-vos mútuament”. “Obeir” ve d’“escoltar” (oboedire > ob audire). Cal escoltar-se mútuament, obeir-se. Amb tot això Jesús vol allunyar del cor del creient, de la família, de la seva comunitat, tota voluntat de poder i, enlloc seu, posar-hi la voluntat de servei. Fins quan, lògicament, s’ha de fer el servei de l’autoritat, aquest no ha de ser una lluita on es vol mostrar qui és el qui té el poder sinó, tot cercant el bé objectiu de l’altre, fer-ho com un servei. Fer-se servent, servidor.

La família etimològicament és el “conjunt de servents sota l’autoritat del Senyor de la casa”. I un creient sap prou bé qui és l’únic Senyor i sabem prou bé que és en els membres més necessitats des d’on Ell ens crida.

La Viquipèdia no sap com definir la família, però un creient sap que la família participa del misteri diví. Diu el Catecisme “La família cristiana és una comunió de persones, que és un reflex de la comunió del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, on no hi ha ni precedència ni submissió.  Per ser reflex d’aquesta comunió divina és també reflex de donació i de servei. Diu també en el Catecisme: “La família ha de viure de tal manera que els seus membres aprenguin a preocupar-se i a tenir cura dels petits i dels vells, de les persones malaltes o disminuïdes i dels pobres”.

És aquesta família, imatge de la família de Natzaret, la que Jesús ha fet com a paradigma de com vol la seva comunitat, la seva Església. I com aquesta Església, nosaltres, ha de ser un “mirall i un exemple” (com diu santa Clara) per a tothom. Però hem de deixar que Ell sigui l’únic Senyor de la casa.

EL DÉU DINER NO TÉ ATEUS

S’acaba de publicar un llibre que es titula “Lo que el dinero no puede comprar” és d’un escriptor nord-americà que es diu Michael Sandel. Malgrat el títol, l’autor està molt preocupat perquè en el nostre món hi ha una tendència que va creixent a pensar que tot es pot comprar i vendre. El llenguatge comercial ho va envaint tot. Es parla de ciutats i nacions com a marques que pugen o baixen de preu. I quan el raonament mercantil apareix buida de continguts morals les raons per les quals es fan les coses. Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.

Amb tot, diu aquest autor, hi ha coses “que el diner no pot comprar”. Entre nosaltres no es pot parlar de comprar o vendre el vot, o de comerciar amb persones humanes. I, tot i que ell demana que cal posar més fronteres on no han de manar els diners, cal dir que el déu diner té molt pocs ateus. El seu culte està més que assegurat i la devoció va creixent. Difícilment hom queda defraudat dels diners; la dificultat, en tot cas, és que no n’hi han prou.

No podem dir el mateix en el camp del nostre Déu. Aquí sí que hi ha ateus a dojo. La dificultat és trobar creients, trobar qui compti amb Ell, qui realment cregui en Ell. La desconfiança en Déu és el més normal. I això ja no és d’ara.

En la Litúrgia quasi tots els textos són trets de la Bíblia, però hi ha uns pocs himnes, molt emprats, que no ho són però se n’inspiren. Entre ells hi ha el text del Te Deum que es recita en l’Ofici de Lectura en les festes i solemnitats. Malgrat no ser un text bíblic està totalment inspirat en l’Escriptura. El final d’aquest himne fa així: “En vós, Senyor, m’emparo; que mai no quedi confós”. Aquest text s’inspira en un salm que diu: “En vós, Senyor, confio; que no en tingui un desengany”. És com si els autors d’aquests textos pensessin que hom pot emparar-se o confiar en el Senyor i quedar confós, desenganyat, defraudat. 

En el text de l’Evangeli també hi surt aquesta desconfiança. Quan Joan està a la presó i sent a dir el que fa Jesús li envia missatgers per preguntar-li: “Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”. Aquest dubte de Joan no queda esvaït pel que el Senyor li contesta, sinó més aviat confirmat. Quan acaba de dir que li diguin a Joan el que han vist i sentit, Jesús diu: “I feliç el qui no quedarà decebut de mi”. Per tant poden, podem, quedar decebuts de Jesús.

Tota decepció ve d’allò que esperem. La decepció és una esperança defraudada. Allò que esperaven alguns contemporanis de Jesús no es veu realitzat per Déu, per Jesús. D’aquí la decepció. I per això cal preguntar-nos: Què esperem de Déu? Què esperava Joan? Què espera la gent, de Déu? Què espero jo, de Déu?

El la religió del diner és ben concret el que esperem i, tot i les seves fèrries i inhumanes lleis, és una religió lògica. És injusta, però lògica. Dura, però previsible. Des d’aquesta perspectiva és  humana: s’entén. Les esperances que dipositem en el diner poden ser exagerades, infantils i fins fantasioses; però són humanes, possibles. En canvi, què esperem de Déu?

Els cristians hauríem de saber perfectament què esperem de Déu. Els cristians esperem Jesús. En Ell sabem què podem i què no podem esperar de Déu. Allò que Jesús va esperar del seu Pare, és això el que nosaltres podem esperar; i allò que Ell va considerar una temptació, no ho hem d’esperar. Però, encara més, nosaltres esperem el mateix Jesús. Ell en persona. Ell és la plenitud, la realització de tota esperança humana.

La religió del diner és humana, lògica i previsible. La fe en Jesús no ens deixa tancats en les quatre parets de l’ara i aquí. La fe en Jesús és divina, per tant no previsible, i d’una lògica que només es comprèn obrint-se a una nova realitat. Es necessita la valentia de la fe, com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve a vosaltres”. Llavors es dóna pas a què la terra eixuta i el desert estiguin de festa i d’alegria l’estepa floreixi. I la nostra vida es transformi en una bona notícia pels pobres i desvalguts.

QUAN EL TEMPS S’ATURA

En Francesc Pujols, un pensador català que va morir l’any 1962, deia: “Oh, vida curta, feta de dies llargs”. Amb això segurament volia subratllar com el nostre sentiment davant la vida i el temps és ambivalent. Alhora experimentem la brevetat de l’existència, sentim com la vida se’ns escola entre els dits i, al mateix temps, hi ha moments i dies inacabables que voldríem que passessin i fins que mai no haguessin existit. Però que la vida sigui curta, feta de dies llargs, també podria voler dir que hi ha moments especialment densos en què el temps sembla obrir-se, aturar-se, fer-se dens. És el que un altre pensador diu: “La vida és curta, però ampla”. Aquesta amplitud, aquesta densitat d’un moment, d’un instant, li ve sobretot de la decisió, de la transcendència de l’opció, que en aquell moment hom fa. És com si el temps s’aturés i hom s’adonés que està, no escollint simplement una opció entre d’altres, sinó escollint-se. Estàs forjant-te, escollint el teu futur. I escollint-te i escollint el teu futur estàs forjant el teu entorn, condicionant, possibilitant o, al contrari, posant traves als altres.

Això és el que d’una manera sublim esdevingué a Maria. El temps s’aturà i esdevingué ample, com el cel dels cels. I tot callà. I enmig del silenci sonà: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules” i, llavors, com diu el llibre de la Saviesa: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa la vostra Paraula totpoderosa, deixant els trons reials, va venir des del cel”. I la Paraula de Déu es féu carn. En aquell moment Maria escollia, s’escollia, marcava el seu futur i... el nostre, creant una escletxa de llibertat que va omplir el món d’esperança.

Però, ara, en lloc d’actuar com Maria, hem construït un món sobre el NO. De fet, el SÍ de Maria ressona en un desert on impera el NO. On l’home s’ha amagat de Déu. On ressona la crida de Déu dirigida a nosaltres, a mi: “On ets?”. Aquesta crida s’adreça a l’home amagat i avergonyit, que també, com Maria, ha escollit, s’ha escollit i ha marcat el futur a l’inrevés de Maria. Ha escollit un futur d’allunyament de Déu, d’allunyament de la veritat, d’ell mateix, d’allunyament de l’altre a qui culpar del seu destí. I allunyament d’una natura que esdevé rebel i inhòspita.

Certament: podem escollir, perquè hi ha en nosaltres la noblesa de la llibertat. I així podem escollir entre el bé i el mal. Però, lògicament, no és igual escollir una cosa que una altra. I entre les mil diferències vull subratllant-ne una. Quan hom escull prendre una droga, ho farà lliurament les primeres vegades, però molt aviat deixarà de ser lliure i serà dependent. I farà el que desitja, però no el que vol. I aquest és el paradigma del mal, com diu sant Pau en la carta als Romans: “Voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull... quan vull fer el bé, és el mal el que està el meu abast... la llei del pecat em fa presoner”. Quan un, en la llibertat, escull el mal acaba perdent la llibertat, aquesta és la nostra experiència. En canvi Maria en escollir lliurament el bé obre un camí de llibertat. El bé mai constreny ni crea dependència, sempre s’ha d’exercir la llibertat per seguir el seu camí. Més: crea la llibertat, la fa créixer.

Ara, però, el nostre actual present és fruit de milers i milers de decisions a partir del NO, meu i dels altres. La història s’ha anat forjant, en bona part, sota el NO: institucions, tòpics, prejudicis, maneres de fer. Tot un món i una cultura en bona part construïda sobre el NO on es troba normal i fins necessari el mal. M’ha arribat una carta de l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, on denuncia les fronteres del sud d’Europa on sense quasi ressò moren milers i milers d’immigrants. Diu concretament que als filferros de les fronteres de Ceuta i Melilla  darrerament s’han posat, a més dels filferros amb espines, ganivetes, cosa que provoca mutilacions i ferides profundes en aquells que intenten passar. No s’afronta el problema, simplement s’amaga o es nega. I això causa moltes víctimes.

Cal crear un món a partir del SÍ, com Maria. Com va fer Nelson Mandela qui, després d’anys i anys a la presó, al sortir va abraçar el seu últim escarceller blanc. Això va esdevenir tot un programa, va obrir l’esperança d’un futur que es va realitzar.

Això és anar contracorrent, totalment contracorrent. Cal, com Maria, saber escoltar, acollir, deixar fer. Per això Sant Pau ens diu: “Tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança”. Acollir la paraula “com allò que és, Paraula de Déu i no paraula d’home, que té el poder de salvar-nos” de fer-nos pobres i nous per poder anar contracorrent de nosaltres mateixos sobretot, però, també, dels NO que hem dit i que hem assumit dels altres i han fet una gruixuda cuirassa que només el Senyor pot trencar.

No deixem passar el temps i fem-ne un espai ampli de silenci on pugui ressonar la Paraula i, amb actitud humil, acollir-la i dir SÍ

LA IMPORTÀNCIA D’UN GRA DE SORRA

Segons uns estudis recents, en el 2100 ja no hi haurà platges en el nostre planeta. I no hi haurà platges, perquè hi haurà desaparegut tota la sorra. I la sorra tendeix a desaparèixer, perquè s’utilitza en infinitat de productes, ja que conté un component, el diòxid de silici, que és present en el vidre, en els telèfons mòbils, en les enregistradores, en la pasta de dents... i, sobretot, la sorra és utilitzada en la construcció. La sorra es va regenerant, però en un procés llarg, i l’actual consum no deixa temps a aquesta regeneració. La sorra és fruit d’un llarg treball de la natura, un treball que dura segles i recorre mils de kilòmetres: és la descomposició de les roques per la calor i les pluges que van arrossegant les partícules fins a la vora del mar on, granet a granet, esdevenen el sòl amortidor i protector dels continents. A més de la seva bellesa i atractiu per poder descansar i jugar, com hem dit, la sorra pot produir infinitat de coses necessàries per a la nostra vida quotidiana, però això sí, s’ha de tenir seny i no fer-ne una explotació irracional i massiva, ja que ens en quedarem sense. Això és certament un greu problema ecològic que ens torna a mostrar que l’home té un desig tal que és capaç de devorar tot el seu entorn. Malgrat que això és un desordre, no deixa de mostrar que l’home espera, vol, quelcom que supera tot el que conté el seu entorn.

Però, a més, podríem dir que la comunitat cristiana és una cosa semblant. És fruit, com la sorra, d’un llarg procés de segles, que granet a granet, creient a creient, ha anat fent uns espais que han esdevingut per a molta gent un amortidor dels embats de la mala mar i dels temporals de la vida. Ha esdevingut una platja de salvament, on molts nàufrags de la vida han pogut descansar. I així com la sorra és utilitzada per mil coses d’utilitat quotidiana, així l’església també ha de fer que els seus fills siguin útils en mil situacions quotidianes o conflictives. I també com la sorra, a Europa, la comunitat cristiana està en perill de desaparèixer. Però, a diferència de la sorra, la vida cristiana contra més es dóna, més es regenera. En la vida de la fe, només es té el que s’ha donat i s’és en la mesura en què es dóna. I cada creient ha hagut de fer, d’alguna manera, el procés que ha fet la sorra quan surt de les altes muntanyes i ha hagut de recórrer un llarg camí per desfer la pedra que és ell mateix i transformar-se en humil sorra.

Només serà possible que entre tots siguem una platja d’acollida, de repòs, de guarició, en la mesura que constituïm una veritable comunitat. El papa Francesc diu que: “L’Església evangelitza no fent proselitisme, sinó per atracció”. És el que Isaïes  diu de tots els pobles: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. I això serà possible perquè de la muntanya del Senyor “perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor”, per això “tots els pobles hi afluiran”. És el Senyor qui posarà la pau, però cal una comunitat que el mostri, que el proposi, més: que el visqui. Com diu Pau: “Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor”.

Cal vetllar, estar atent per acollir el Senyor creador de la pau i la reconciliació. Ell que és la pau i la reconciliació. En el nostre món cal platges serenes on hi puguin arribar els atribolats a reposar i resistir els temporals. I allí, sobre la sorra, ser curats, ser restituïts per Aquell que és la pau i la salut. Cal que junts fem aquesta platja, però és El Senyor qui cura. Cal sorra de cristians on el Senyor pugui guarir, pugui atreure cap a Ell que vol convocar tots els pobles en la pau i forjar de les espases relles i de les llances falçs.

ET MENJARIA A PETONS

Moltes vegades he sentit com les mares acaronant el seu fill diuen: “Me’l menjaria a petons”. També els que s’estimen ho senten així  i s’ho diuen l’un a l’altre. I és que l’amor té una tendència a la unió, fins a la fusió, a ser un de sol, a ser una sola realitat indivisible. Però si, suposem, realment la mare es mengés el nen, el nen ja no hi seria. Igualment si l’amant incorporés totalment l’estimada, si es fusionessin realment en una sola realitat indiferenciada, l’estimada desapareixeria, ja no hi seria. Per això en l’amor hi ha una altra tendència contrària a la de la unió però igual de forta, que és la diferenciació, la separació. Ja que l’amor vol que l’altre sigui, i aquesta és la seva més gran sorpresa i goig, no vol de cap manera que desaparegui, ni tan sols per incorporar-lo. Per això l’amor té en el seu si una gran paradoxa. Vol dues coses contradictòries alhora. Vol la unió amb allò estimat i a la vegada vol el contrari, que allò que estima sigui ell mateix i no desaparegui sinó que sigui el que és, diferenciat i realment diferent de mi.

Simone Weil era una escriptora i filòsofa francesa. Va néixer en el si d’una família jueva no creient i a poc a poc es va acostar al cristianisme. Ella, en un dels seus escrits, diu que “estimar purament és consentir la distància, és adorar la distància entre jo i el que és estimat”. Consentir i adorar la distància entre jo i el que estimo és estimar l’altre com a altre, com a diferent de mi. I l’estimo perquè és diferent.

Per això ella parla no sols del silenci de Déu, sinó de l’absència de Déu. Déu, perquè estima l’home purament, crea la distància entre Ell i nosaltres, i la vol. La total manifestació de Déu anul·laria l’home i la seva llibertat. Però la total absència de Déu enfonsaria l’home i el món en el no-res.

Aquesta és la nostra paradoxa: Déu, perquè ens estima, ens constitueix, ens crida, ens fonamenta, ens parla i vol que ens unim a Ell. I a la vegada, perquè ens estima, es distancia, fa un espai d’absència entorn nostre i del món. Déu no envaeix, no ens engoleix. No som Déu, ni Ell és nosaltres. A la vegada experimentem la seducció i la crida d’Ell i alhora el seu silenci, i encara més la seva absència. Sense una o altra cosa no seríem el que som. Perquè ens estima vol unir-se a nosaltres i ens crida. Perquè ens estima crea entorn nostre l’absència, la distància.

Aquesta és la paradoxa de Déu que regna des de la creu. L’home voldria que s’anul·lés la distància, que s’anul·lés  l’absència de Déu. No suportem la visió d’un Déu crucificat que, fet un amb l’home, es fa seva la nostra més pregona pregària: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?!”. Aquest abandó, aquesta distància, aquest silenci, més encara aquesta absència de Déu, la voldríem anul·lar.

Ens apuntem més fàcilment a les crítiques de les autoritats i els soldats que demanen que Déu actuï anul·lant tota possibilitat de dubte i, per tant, de llibertat: “No ets el Messies? Baixa de la creu i creurem en tu”. Però anul·lant tota possibilitat de dubte, anul·lem la llibertat; anul·lant la distància, anul·lem l’home.

 Sant Pau  diu: “Reconcilieu-vos amb Déu”. No jutgeu Déu. La distància és fruit del seu amor tant com la crida a la unitat. Paradoxa d’amor. Aquesta reconciliació amb Déu, que és reconciliació amb el món i amb el que realment sóc,  comporta reconèixer la nostra limitació i voler i estimar la distància entre nosaltres i Déu. La reconciliació amb Déu comporta deixar de repetir les acusacions que Crist va sentir a la creu,  i passar a confiar en Ell que sap el que fa en el seu amor, més encara, que és el rei que regna i que tot ho sosté i condueix, ja que tot ho sosté i li ha estat donada tota la sobirania en el cel i a la terra, però... això des d’una creu. Per tant, des de l’absència, des del silenci. I, malgrat tot, Ell regna.

La postura del bon lladre és la que l’Evangeli ens demana com a camí de vida. Jesús no salva el lladre de la creu sinó en la creu. Jesús no salva el lladre del dolor, sinó en el dolor. Jesús no salva el lladre de la mort, sinó en la mort. I el salva perquè Ell hi és i és Ell la salvació, la vida.  En Crist Déu hi és i possibilita l’últim acte de llibertat i confiança. El lladre reconeix el seu pecat, la seva responsabilitat en la situació en la qual està, prega i confia. Déu, Crist hi és i fa possible l’acte autènticament humà i l’obre a la nova vida en Déu.

                                                                                                            

L’HOME: ANIMAL VIOLENT?

“L’home és l’única espècie animal que és violenta” així ho afirma David Bueno, un professor de genètica de la Universitat de Barcelona. I continua raonant dient que, certament, les altres espècies animals, com nosaltres, són agressives, però no violentes. Ell fa una distinció important entre agressivitat i violència. És una distinció moral. L’agressivitat és necessària per a la supervivència, és la capacitat de reaccionar davant d’un perill. “La violència, en canvi, implica intenció de fer mal”, diu encara. La violència es planifica, l’animal no pot fer això. Nosaltres anticipem i planifiquem el futur. Podríem dir que la violència és humana, perquè implica la intenció de fer mal i de planificar-lo. Per tant, no sols hi intervé l’agressivitat, sinó la voluntat i el pensament.

Pensem en el refinament que a vegades es posa en la venjança, com se sol dir: “La venjança és un plat que se serveix fred”. És fruit de la reflexió i la panificació. Igualment la guerra. Les armes són fredament dissenyades, pensant en el major mal que puguin fer. I  així mateix, en la vida quotidiana, la voluntat de fer mal es fa present en molts moments, no són expressions simplement espontànies, sinó pensades i volgudes, i en el moment que poden fer més de mal.

Però així com la violència és fruit, no simplement de l’agressivitat, sinó que hi intervé el raonament i la voluntat, o sigui, que hi ha un treball pròpiament humà; així també  podem fer servir la raó i la voluntat, no perquè desemboquin en la violència, sinó per cercar altres camins alternatius a la violència. Com deia Albert Camus, de qui ara fa 100 anys de la seva naixença: “Si aconseguim que aquesta veu sigui la de l’energia i no la de l’odi; la de l’altiva objectivitat i no la de la retòrica; la de la humanitat  i no la de la mediocritat, se salvaran moltes coses i nosaltres no ens sentirem defraudats”.

En l’Evangeli d’avui hi ha la descripció de moltes classes de violències: guerres, traïcions, destruccions i persecucions, però Jesús reacciona davant la violència no amb violència, sinó que ens demana tres coses: estar alerta, no deixar-se enganyar i estar confiat en Ell, que serà amb nosaltres, fins ens inspirarà el que hem de dir. És un ressò del sermó de la Missió quan envia els seus deixebles desarmats i com anyells enmig de llops, i els diu que han de ser candorosos com els coloms i astuts com les serpents. I també ressona en el nostre text el sermó de la Muntanya, on Jesús ens demana estimar els nostres enemics. La nostra veu i el nostre gest han de ser enèrgics i decidits en una situació davant la qual Jesús no amaga ni la dificultat ni la violència, però la nostra resposta no pot ser la violència, sinó fer servir la raó i la voluntat (les mateixes que es fan servir per elaborar la violència) per elaborar una resposta enèrgica, decidida, però diferent de la violència; una resposta que doni esperança al nostre món, als nostres germans, a nosaltres mateixos.

L’única violència que demana Jesús és la que hem d’exercir sobre nosaltres mateixos per vèncer tota resistència i així, amb coratge, confiar i fer servir la raó i la voluntat per trobar una alternativa a les violències que veiem en el nostre camí i dins nostre. Si la violència és un fet específicament humà cal una resposta específicament humana, des de la raó i la voluntat i sobretot des de la confiança. I el fonament d’una confiança sòlida només pot venir de Déu. Aquesta és l’experiència de Santa Isabel i de tants homes i dones que confiant en el Senyor Jesús s’han llançat amb tota la valentia pels camins de la pau, que humanitzen i asserenen.  Hi ha una alternativa a la violència i no és teòrica i molts l’han feta seguint Jesús.  I això, com diu l’Evangeli, només ho podem fer amb i en Ell, que ens acompanya i ens inspira. Per això, fem nostra la pregària d’aquest diumenge: “Senyor, feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els béns”.

COMPRENSIÓ LECTORA

No n’hi ha prou en saber llegir, cal comprendre el que es llegeix. “La comprensió lectora” és un dels factors més importants  a l’hora d’ avaluar el nivell cultural, i fins de la simple alfabetització, d’una persona o d’una població. Entre nosaltres no és que estigui molt elevat el nivell de la comprensió lectora. Hi ha força gent que certament saben llegir, però no comprenen el que han llegit, sigui perquè no entenen el llenguatge del text, sigui per desconèixer la  matèria tractada en l’escrit, sigui per altres motius, com no llegir massa sovint.

Aquest diumenge hem llegit un text de l’Evangeli de Lluc, però si haguéssim llegit el paral·lel en l’Evangeli de Marc veuríem que Jesús fa un retret al Saduceus. Els  diu que els hi falta “comprensió lectora” de l’ Escriptura. Segons l’Evangeli de Marc, Jesús diu als saduceus: “Aneu equivocats perquè desconeixeu l’ Escriptura i el poder de Déu”. I això ho diu a uns que eren sacerdots i que segurament llegien diàriament l’ Escriptura. Per tant llegien, però no comprenien.  Jesús diu que no tenien “comprensió lectora” de l’ Escriptura perquè “desconeixien el poder de Déu”. El no tenir el coneixement del poder de Déu fa incomprensible l’ Escriptura i s’acaba retallant l’esperança. Segons Jesús els Saduceus no creien en la resurrecció perquè no creien en el poder de Déu. És la desconfiança en el poder de Déu el que acaba engendrant la desesperança, la desesperació. Es nega  la força de la vida per sobre de la mort. No comprenen la Bíblia.

Certament que entre nosaltres, segons les estadístiques,  la comprensió lectora és una de les més baixes d’ Europa. I això en qualsevol classe de text, però si l’apliquem a la compressió dels textos de la Bíblia, encara seria molt més alarmant el nivell de incomprensió lectora. La incomprensió de la Bíblia pot ser deguda per la dificultat del llenguatge, per no estar habituats a llegir-la i per altres coses, però sobretot ens passa com als Saduceus, la nostra incomprensió és deguda “perquè desconeixem el poder de Déu”, perquè no creiem en el poder de Déu.

I aquesta incomprensió de la Bíblia és germana de la incomprensió de la nostra vida. Aquí ja no hi ha solament una baixa “comprensió lectora”, sinó analfabetisme. La nostra vida ens és totalment incomprensible. No l’entenem, no sabem què fem aquí, cap a on anem, quin és el sentit de tot plegat. Aquí el text, que és la nostra vida, ens és totalment illegible. Com a màxim sabem les lletres, però és com si llegíssim un text amb lletres conegudes, però no entenen res del vocabulari, el sentit. Sobretot quan se’ns posa davant la mort. I això perquè, com els Saduceus, no coneixem, ni creiem en el poder de Déu. D’aquest Déu que” és Déu d’ Abraham, d’Issac i de Jacob, que no és un Déu de morts sinó de vius, ja que per Ell tots viuen”. És aquest Déu “que ens ha donat el do d’un consol etern i una bona esperança”.

I  desconeixem el poder de Déu malgrat que tot el Nou Testament és la proclamació del poder de Déu sobre la mort: la resurrecció de Crist. La resurrecció de Crist, que és centre del Nou Testament, és la nostra esperança, la seva victòria és la nostra victòria. Malgrat que ,com diu l’apòstol, ara hem “sofrir amb constància com ho féu Jesucrist”, perquè la victòria sobre la mort inclou la victòria sobre tota mort, sobretot la morts del meu cor i aquestes morts es vencen morint a mi mateix com Crist a la creu. En la fe puc “posseir anticipadament en que espero” com ho diu al salm: “El meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu serà sempre la meva possessió. Què hi trobo al cel fora de Vós? I si us tinc a Vós, res no desitjo a la terra”.

 Tenir”comprensió Lectora” de la meva vida, comprendre la vida necessita de la fe. La fe fa comprendre la vida, la pots llegir i veure-li el sentit. Creure en el poder de Déu, manifestat en la resurrecció del Crist, fa viure la vida amb esperança i veure el món amb uns altres ulls que donen força per lluitar i treballar.