LA DARRERA TEMPTACIÓ

Nikos Kazantzakis és un escriptor grec que va viure entre l’any 1883 i el 1957. Entre els seus llibre  en té un titulat “La darrera temptació de Crist” de la qual fins s’hi va fer una pel·lícula dirigida per M. Scorsese, que tenia el mateix nom. La intuïció d’aquesta novel·la coincideix amb el que ens diu l’Evangeli de sant Lluc. En els primers capítols de l’Evangeli de Lluc ens exposa les temptacions a la que el diable posa a Jesús a l’ inici del seu ministeri, al final d’aquest relat diu el text evangèlic:”Un cop el diable havia esgotat totes les temptacions s’allunyà de Jesús ESPERANT AL MOMENT OPORTÚ”. Ara en el Calvari, a la creu, és el moment oportú: la gran temptació.  La gran lluita entre Jesús i el diable, entre l’ésser i el no-res, entre Déu i la fosca.

I no sols n’hi ha una de temptació, ni el diable ho fa a cara descoberta sinó que són els homes i les circumstàncies que posen  a Jesús contra les cordes.  Una gran incògnita a la creu serà: el sermó de la Muntanya és una simple utopia o es farà realitat en la muntanya del calvari? Jesús havia dit: “Però vosaltres que escolteu us dic: estimeu els vostres enemics...pregueu pels qui us ofenen...no judiqueu i no sereu judicats” (Llc.6). En la creu Jesús diu:”Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”.  Jesús prega pels seus botxins i no els judica “no saben el que fan”. La utopia del sermó de la Muntanya es fa carn al Calvari, esdevé real.

 Més endavant en el text de la passió es repeteix per tres vegades:”si ets el Messies, salva’t a tu mateix”. En l’Evangeli de Mateu es diu, a més, “Baixa de la creu i llavors creurem”.  És un ressò del Temptador: “Si ets el Fill de Déu tira’t i el Senyor enviarà els seus àngels... Ara és el moment, no de saltar del pinacle del temple, com li havia dit el diable a l’ inici del seu ministeri, sinó de la creu. Si hagués baixat de la creu se li hagués donat no sols “tota autoritat i glòria” ,com li havia promès el diable, sinó fins la fe de tants que llavors i ara dubtem i no comprenem.

I fins m’atreveixo  a dir que Jesús mateix no compren al Pare. En la creu Jesús supera el dubte, la temptació, que s’ havia fet visible a Getsemani  on es veu clar que la voluntat de Déu i la de Jesús no coincideixen, que una cosa és la que vol Jesús, el Fill de Déu encarnat, i una altre el Pare: “Ple d’angoixa Jesús pregava...que no es faci la meva voluntat sinó la teva”.  En la creu Jesús s’endinsa en la fosca, però posa tota la confiança en el Pare. El Calvari  és la plenitud de Getsemani. A la creu  Jesús exclama amb un gran crit:”Pare confio el meu esperit a les teves mans”. És el salt de la fe, el de la confiança. Diu la carta al Hebreus que Jesús obrí el camí de la fe i el dugué a terme. Podem dir que va obrir el camí de la  fe perquè ell mateix el dugué a terme.

És aquesta fe de Jesús, aquesta confiança total amb el Pare la que venç la darrera i gran temptació de Jesús, de la humanitat, la nostra. La darrera i més gran temptació de Jesús (que és la nostra) és optar entre la fe i la desesperació. Entre Déu i el no-res. La fe de Jesús ens justifica i fonamenta la nostra fe. Ell ha passat al davant i ens invita a seguir-lo pel camí de la confiança. Ho llegim en la Primera carta de Pere: “Crist patí per nosaltres i us deixa un exemple perquè seguíssiu les seves petjades...injuriat, no responia insultant, maltractat no responia amb amenaces; sinó que es confiava a Aquell que judica justament” (1P 2,22-23). El Sermó de la Muntanya s’acompleix en la fe, en la confiança de Jesús.

Diu l’Evangeli que llavors s’esquinça el vel que tancava el santuari, a partir d’ara no hi ha res que impedeixi l’accés al santuari. No hi ha res que ens separi del Pare. Crist és l’accés, el camí. Crist com una gerra de perfum preuadíssim s’ha trencat i la seva olor sagrada omple la terra.

FRUSTRAT O FRACASSAT?

Un escriptor de Girona diu que entre nosaltres és millor, més acceptat, ser un frustrat que ser un fracassat. I ell fa una crida a canviar aquesta visió.

No és el mateix ser un fracassat que un frustrat. Un fracassat és algú que ha intentat fer alguna cosa i no ho ha aconseguit. Ho ha intentat, molt o poc, però ho ha intentat. En canvi, un frustrat és algú que, d’entrada, no ho ha intentat. Volia, però no s’ha mogut, per la causa que sigui, pròpia o de fora, amb raó o sense, però no ho ha intentat.

Entre nosaltres, segons aquest escriptor, algú que fracassa és escarnit; en canvi, algú que no ho intenta, per la raó que sigui, i se sent frustrat, és compadit.

No es tracta de jutjar ningú, ni de veure si té raó o no, el que cal és no tenir por al fracàs i fer com diu aquest escriptor: “Liderar la pròpia vida”. Val més fracassar, però haver-ho intentat, que no intentar-ho i ser un frustrat.

Jesús a l’Evangeli ens esperona a la conversió, al canvi, a moure’ns, a intentar-ho, a no quedar-nos en especulacions de qui és més culpable o no: “Us penseu que aquells sobre els qui va caure la torre de Siloè eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no. Però si no us convertiu, tots acabareu igual”.

La conversió no és un simple producte del voluntarisme. Cal cavar la terra, femar-la, regar-la, treballar-la, com diu l’Evangeli d’avui. La conversió és un fruit, no un simple producte mecànicament produït.

En aquest sentit, Pau ens proposa una alternativa ben clara: o quedar-se en elucubracions i “murmuracions” o “aprendre la lliçó de la història” d’Israel. La història d’Israel és la nostra història, la meva. Diu Pau: “Tot això va ser escrit per advertir-nos a nosaltres”.

Escoltar la Paraula, fer-se pròpia la història d’Israel, és cavar la terra, femar-la, regar-la. Aquesta Paraula té el poder de salvar-nos si, com Moisès, en apropar-nos a ella ens descalcem, ja que és terra sagrada. Aquesta Paraula té el poder de salvar-nos si la deixem que es dirigeixi a mi i em cridi pel meu nom, com a Moisès. Si, com Moisès, ens deixem atreure pel foc encès de la Paraula, que ens interroga, que ens fascina. En definitiva: llegir la Paraula amb el convenciment que Moisès sóc jo, tu, cadascú de nosaltres.

Llavors sentirem com Déu, que coneix els sofriments i escolta el clam que els opressors arrenquen als fills del seu poble (i avui són molts els clams que a Ell arriben!!!), ressonarà amb força aquest clam en les nostres oïdes, en els nostres cors.

I així el Senyor ens podrà enviar, com a Moisès, a alliberar, a consolar, a obrir camins d’esperança. Assumint que Moisès és un fracassat que va intentar alliberar el seu poble sol i va haver de fugir per por al Faraó, i que sols ho podrà fer eficaçment amb l’ajut de Déu.

Moisès, però, no va frustrar la crida de Déu, no va ser un frustrat, no va negar l’anhel més profund del seu cor. Certament que nosaltres podem frustrar l’anhel de Déu, la crida que Ell ens adreça que, en definitiva, és el nostre anhel més pregon. Aquest serà el gran fracàs. Però, si acollim la seva crida, podem fer fracassar el que nosaltres pensem que són els plans de Déu. És bastant possible que passi això, perquè les nostres mires no són les seves; però, si no frustrem la vocació que Déu ens adreça, qualsevol fracàs serà camí d’esperança, perquè serà participació en la creu de Crist. Participar en la creu de Crist és participar del seu triomf, triomf que engoleix tot fracàs en el seguiment de la seva crida.

Perquè Déu no ens crida a liderar la pròpia vida, sinó que és Ell, el Crist, el motor, el guia de la nostra vida. Ell obre el camí.

Ell que és el qui era, el qui és, el qui serà sempre amb nosaltres. Cal descalçar-se, cal escoltar, deixar-se convertir, deixar-se fascinar.

  

DEL JO AL NOSALTRES

Quan tenia 14 anys solia haver amb el meu pare, a més de les discussions típiques de l’edat, unes converses força animades sobre Déu, el món i la mort. En una d’aquestes converses li vaig comunicar el que ell ja intuïa feia temps: jo volia ser frare, volia ser sacerdot. Certament no li agradà gens aquest meu desig i, als pocs dies, em regalà un llibre, lògicament, per dissuadir-me. Es tractava d’un llibre titulat “Així parlava Zaratrustra”. Era d’un pensador del segle XIX (1844-1900): F. Nietzsche. Al meu pare li agradava més Schopenhauer, però em regalà aquest llibre de Nietzsche perquè era molt més clar i contundent. Aquest llibre m’ha acompanyat sempre, encara el tinc a la meva cel·la.

A les primeres pàgines del llibre ja s’anuncia el seu gran pressupòsit del qual se segueix tota la resta: “Déu ha mort” i, tot seguit, la primera afirmació és totalment lògica amb aquest principi: “L’home és quelcom que ha de ser superat; jo us anuncio el Superhome... tots els éssers fins ara han portat a terme quelcom superior a ells mateixos”. Déu ha mort, l’home també.

Havent mort Déu en el cor dels homes, ser home és insuportable, s’ha de cercar un substitut. S’ha de superar. El mateix autor té un llibre que titula: “Humà, massa humà”.

La recerca d’aquest superhome sense Déu ha estat el gran anhel i motor del nostre temps. I no sols de filòsofs i pensadors i de les ideologies que han mogut el món, sinó de la gent normal i de cada dia. Qui ocupa el lloc que té Déu? Com omplo el que Déu omplia?

Això es podria dir de quasi tota la història de la Humanitat. El que és propi del nostre temps és aquest viure, com vivim ara, partint d’entrada com si fos evident i indiscutible la inexistència de Déu, la seva no intervenció en el món, la seva irrealitat i la irrellevància d’aquesta preocupació. Això fa insuportable el desig d’eternitat i el neguit de topar-se amb els propis límits, sobretot el dolor i la mort. Són impressionants, en aquest sentit, les darreres paraules d’Hugo Chávez: “No quiero morir, no me dejéis morir”.

Aquesta no acceptació dels límits de l’ésser humà, de l’ésser humà tal i com és, ha portat a la recerca d’aquest no-home, d’aquest superhome que ha omplert de dolor el segle XX. Ara, quan ja no es parla d’ideologies, també continua aquesta recerca del ser home més enllà dels propis límits, en el dopatge cercant trencar tots els rècords, en la imatge perfecta del propi cos, en l’eterna joventut i en l’acumulació irracional de béns que engendra pobresa, atur i injustícia. Per què necessita algú per viure 33 milions d’euros? És el desig d’anar més enllà del que és humà engendrant dolor i misèria. Fer morir Déu és una constant en la vida dels homes i dones de tots els temps, però és ara que ho hem dit i explicitat.

En la paràbola de Jesús llegim: “El fill més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part d’herència que em toca”.” El que el fill petit demana és la mort del pare. No es pot cobrar una herència sense la mort del testador. El fill petit volia la mort del pare i del que el Pare significava: la mort de Déu. De fet és el que també estava esperant el fill gran per poder gaudir no sols d’un cabrit per menjar amb els seus amics, sinó per apropiar-se de tot sense el pare i sense el germà que ara tornava a fer nosa. Malgrat tot, el que uneix els germans és el pare.

El Pare, Déu, no és un obstacle per als fills, per a l’ésser humà, sinó tot el contrari: és la seva possibilitat de ser, i de ser homes i no superhomes. És la condició de possibilitat de ser germans. El que fa digne l’home és Déu. En Déu se sacia la nostra fam de ser, de viure, d’anar més enllà de tot desig. Ho diu el Pare al fill gran, com una constatació, com una promesa, com un oferiment: “Fill, tu sempre estàs amb mi i tot el que tinc és teu” és el que repetirà sant Pau en la seva primera carta als de Corint: “Tot és vostre: Pau, Apol·ló,  Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist de Déu”. Però tot això no és meu simplement, sinó nostre; per això continua dient el Pare al fill gran: “Però hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè AQUEST GERMÀ TEU que ja donàvem per mort ha tornat viu, ja donàvem per perdut i l’hem retrobat”. El Pare no diu simplement “el meu fill”, sinó “el teu germà” i, amb ell, el convida a seure a taula. Aquest és el gran desafiament on l’home se supera i va més enllà d’ell mateix, no per ser un superhome sinó per divinitzar-se, per ser segons la imatge de Déu. Déu s’ha fet un de nosaltres en “Aquell home que acull els pecadors i menja amb ells”.

Afirmar: “Déu no ha mort, Déu viu!” vol dir, primer, que l’home és el que ha de ser, ja que és Déu qui l’ha fet així, no ha de cercar ser un superhome per ser feliç. Segon, vol dir que Déu s’erigeix en garant d’aquesta felicitat i n’és la font i l’origen, no estem abocats necessàriament al no-res ni a l’absurd. I, tercer, vol dir que el gran desafiament no és esdevenir superhome, sinó esdevenir germà. Passar del jo al nosaltres. I això només ho pot fer Déu en i amb nosaltres.

  

...PERÒ VAL LA PENA!

Ramon Llull, pensador, místic, missioner entre els segles XIII i XIV, entre altres llibres en va escriure un que va titular “Llibre de les meravelles”.  En aquest llibre narra la història de Fèlix, i tot explicant-la va introduint el lector en les gran veritats cristianes. Per començar aquest recorregut, el llibre comença presentant Fèlix que s’endinsa en un bosc i allí troba una pastoreta, tota sola amb el seu ramat. Fèlix li pregunta si no li fa por estar tota sola en el bosc, on pot venir en qualsevol moment el llop. Però la pastora li respon que això no li pot passar ja que ella confia en el Senyor, i li cita textos com el salm que diu “No et passarà res del mal ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia , perquè ha donat ordre als seus àngels de guardar-te en els camins”. Fèlix “es meravella” de tanta fe i lloa al Senyor per la confiança que la pastora té en Ell. Però després de separar-se de la pastora sent un crit esgarrifós i, apropant-se, veu que el llop ha matat el ramat i la pastora. Aquí comencen els dubtes de Fèlix, aquí comença el seu camí de fe.

D’una manera semblant comencen els apotegmes de sant Antoni abat, el pare dels monjos del segle IV. Antoni interroga Déu: “Per què els injustos són rics i el justos pobres? Com és que alguns moren després d’una vida curta i d’altres arriben a molt vells?” Aquest és el començament del preguntar-se, la interrogació més humana i, per tant, l’origen de l’ateisme o l’origen de la fe, l’opció pel sentit o pel no-res. Creure en Déu és creure que actua.

El dimoni temptant Jesús no fa més que de ressò del que nosaltres diríem a Déu. Del que voldríem dir a Déu. L’Enemic es val del salm 90, que la Litúrgia fa servir molt, ja que el reserva per cloure el diumenge. Cada diumenge i en totes les solemnitats, l’Església fa servir aquest salm en el rés de Completes, i tot sovint el posa en d’altres parts de les celebracions: “Digues al Senyor: sou la muralla on m’emparo, el meu Déu en qui confio. No et passarà res de mal, ni s’acostarà a casa teva cap desgracia, perquè ha donat ordre als seus àngels per guardar-te en els camins”. Ambivalència de l’ésser humà: aquest salm l’utilitza el dimoni i el qui s’allunya de Déu, tot desafiant-lo de complir-lo o acusant-lo de no fer-ho i optant pel no-res i l’absurd; i també l’utilitza la Litúrgia com expressió de la fe de la comunitat creient que manifesta la seva experiència de fe, afirmant i donant testimoni de la veracitat de les seves paraules. És l’ambivalència de la vida que posa a les nostres mans el poder d’optar per Déu o el no-res, pel sentit o per l’absurd.

I això no ho fa principalment amb raonaments, sinó amb el testimoniatge, amb l’experiència. És el que cada any feia el fidel israelita quan es presentava en el Temple per oferir les primícies dels seus camps. L’ofrena és la prova que les promeses s’han complert: “El meu pare era un arameu errant”, i amb això recorda tota la història dels patriarques fins la seva arribada a Egipte. “El Senyor ens va fer sortir d’ Egipte amb mà forta”, tot recordant els fets de l’ Èxode. “I ens va donar aquesta terra que regalima llet i mel”, i tot mostrant la veracitat del que confessa, posa davant el Senyor les primícies d’aquesta terra que ha rebut d’Ell. Aquesta és la professió de fe més antiga del poble d’Israel, i amb ella el poble dissipava els dubtes i temptacions  només mirant i palpant a l’entorn. Déu no sols és, sinó que actua, ha complert, “estic en la terra que Ell va prometre”.

I aquesta és també la nostra experiència creient. Ens podem ajuntar amb aquell fidel israelita que descriu el llibre del Deuterenomi i seguir la llista que ell va començar amb el restant de la història del poble d’Israel, i amb la història de l’Església amb tots els homes i dones que mostren la veritat de les paraules del salm que cita Pau: “Cap dels qui creuen en ell serà defraudat”. Com diu la carta als Hebreus, “envoltats d’un núvol tant gran de testimonis”, tant del passat, com del present, també nosaltres podem refiar-nos i vèncer la temptació del no-res, del sense sentit: aquesta és l’autèntica temptació, l’única.

Però hem d’entendre i creure les paraules del Senyor Jesús, manllevades de l’Escriptura, que “no sols de pa viu l’home”. Que aquest no és el criteri últim per veure si la meva vida és o no reeixida. El criteri econòmic no és decisiu, “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Que només he d’adorar al Senyor, cap altre poder i confiar-hi, no posar-lo a prova, sinó posar-me a les seves mans serenament i lúcidament envolat per un núvol immens de testimonis que avalen que hi ha un altre camí que mena a la salvació, a la vida. Aleshores potser no tindrem una vida llarga, però sí densa; potser no reeixirem en els nostres plans, però sí que la nostra vida tindrà un nord; potser estarem desorientats i fins endinsats en el dolor, però la nostra vida tindrà sentit, perquè el criteri de la nostra vida és Crist.

MIRAR MÉS ENLLÀ

Un dels llocs que vaig més sovint és a la catedral de Barcelona. M’agrada estar-m’hi, callar, mirar, pregar. Hi vaig ser batejat. Però ja fa anys que, per donar a conèixer la bellesa de les seves pedres, la catedral va poc a poc perdent el seu misteri. Està molt ben il·luminada, fins els racons més amagats. Els focus han trencat la seva atmosfera, la seva llum pròpia. La catedral de Barcelona és una de les poques esglésies gòtiques que té els contraforts que aguanten la nau central dins l’espai interior de la basílica i no a fora. Té els arcbotants dins l’espai interior del temple. Això fa que els vitralls quedin més lluny de la nau central i així filtren la llum fent que aquesta sigui més matisada i no tant directa. Aquest efecte ha estat malmès per tanta il·luminació. Ara la gent mira les pedres que no volien ser vistes, sinó que volien crear un ambient que insinués una altra realitat més enllà d’elles. Volien ser un dit que assenyalés més enllà. En canvi, ara es mira el dit, la pedra, en lloc de mirar en la direcció que aquesta està indicant. És el mateix que passa amb el nostre retaule d’Arenys de Mar, que ara fa 300 anys, mai havia estat tant il·luminat i vist tant bé. Però no era aquesta la finalitat per la qual el van fer. Pau Costa, l’autor del retaule, no comptava amb tanta llum. Els daurats i les escultures del retaule no eren tant per ser vistos, van ser fets per insinuar, per assenyalar una altra realitat, i no volia ser simplement una obra d’art per ser admirada. De fet, una autèntica obra d’art, és aquella que remet més enllà d’ella mateixa. Aquesta és la grandesa de la catedral de Barcelona i la bellesa del retaule d’Arenys. I aquesta és la bellesa i grandesa de la vida humana que no es reclou en ella mateixa, sinó que és oberta i és referència més enllà d’ella mateixa.

Quan Isaïes ens relata la seva vocació ens diu que tot el temple trontollà i s’omplí de fum. Isaïes no es quedà contemplant el temple, sinó el que contenia el temple. El temple es féu un simple receptacle dels plecs del mantell de Déu. El sant, sant, sant féu trontollar tot el temple de Salomó i el féu aparèixer com a irrellevant, però sobretot esdevingué un lloc del trobament entre Déu i l’home: “Després vaig sentir la veu del Senyor: Qui enviaré?  Qui ens hi anirà? Aquí em teniu, envieu-m’hi”.

Aquesta experiència que Isaïes té davant Déu és la mateixa que tindrà Pere davant Jesús: “Allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”. I aquest li respon: “No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes” i deixant-ho tot el seguiren. Tot queda relatiu i irrellevant davant d’Ell que crida.

I això és el mateix que ens relata Pau en primera persona a Primera de Corintis, capítol 15. Aquest és un dels textos més antics del Nou Testament. Aquesta carta fou escrita pels volts dels anys 50, o sigui, només uns 20 anys després dels fets de Pasqua. Però, a més, el text que avui llegim, és anterior a Pau. Ell mateix diu: “Us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo he rebut”. Es tracta, doncs, d’un text que hauria estat redactat quan Pau es convertí, o sigui, dos o tres anys després dels fets de Pasqua. És el trobament amb el Senyor ressuscitat, el terratrèmol que féu de Pau i dels apòstols foc abrandat que omplí de llum les tenebres i que manté tota la força també avui i aquí per a nosaltres. I això serà així si no quedem davant d’aquests textos com si fossin una obra d’art més o menys bonica, sinó que ens deixem omplir del Misteri joiós que hi contenen, si no tenim por que ens facin trontollar, si fóssim capaços de dir amb Isaïes: “Aquí em teniu, envieu-m’hi”. I això ho podem fer perquè aquestes paraules assenyalen més enllà d’elles mateixes. Són paraules de Déu i no sols paraules d’home que tenen el poder de salvar-nos. I si no aconseguim a la primera aquesta actitud, diguem amb Pere: “Ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però perquè vós ho dieu calaré les xarxes”.

       

ÉS NECESSARI DOPAR-SE?

    

El ciclista nord-americà Lance Armstrong, que havia aconseguir tantes medalles i reconeixements, ha confessat públicament que s’havia dopat per aconseguir-les. Això torna a posar-nos de manifest el lloc que ocupa el dopatge no sols en l’esport, sinó en moltes activitats de la vida de la nostra societat. Quasi es pot parlar d’una “societat dopada” on es fa molt difícil que l’individu aguanti les molèsties normals i necessàries i recorri amb molta facilitat a analgèsics o estimulants. Hom es dopa, bàsicament, o per no sentir dolor o per augmentar artificialment la seva resistència.

El que més queda en la consciència de la gent, després de llegir la confessió d’aquest ciclista nord-americà, és que per aconseguir l’èxit és necessari dopar-se. I podem resignar-nos a no tenir èxit? De fet sembla que, com els atletes, estem cridats a anar trencant rècords, a anar alçant el llistó indefinidament.

Sant Pau també està en aquesta línea. No en la de dopar-se, clar, però sí en la recerca del “sempre més”. Diu en la seva carta als de Corint: “Germans, interesseu-vos pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran”.

Sant Pau ens crida a no quedar-nos en la somnolència de la mediocritat, ni tampoc al simple equilibri de la moderació, sinó que ens estimula i empeny als camins més alts.

Quan ens parla de l’amor, no ens està parlant de sentimentalismes, ens està parlant d’una cosa més àrdua i difícil que aprendre el llenguatge dels homes i dels àngels. Quan parla de l’amor, ens està parlant de quelcom més important i difícil que aprendre tots els secrets de Déu i tota la veritat. Ens parla d’una cosa més difícil que traslladar muntanyes d’un lloc a un altre i més difícil que vendre’s a si mateix com esclau (a qualsevol droga o dependència). Tot això està per sota de l’esforç d’estimar.

Perquè, certament, tot això caducarà i fins la fe i l’esperança caducaran, només l’amor perdurarà per sempre.

Ser el primer, el més gran. Ser recordat, ser admirat, ser estimat. Això, tot i que pot ser viscut molt negativament, té també la seva lògica, també connecta amb el més profund de nosaltres mateixos.

Joan Sales ha escrit el seu gran llibre amb aquest títol: “Incerta glòria”. I és d’això que ens parla sovint en el seu llibre: de la “incerta glòria”, de la set de glòria. Incerta glòria ho és tota quan desapareix com el fum empesa per titulars que empenyen altres titulars i que s’esvaeixen tots en l’oblit. Sant Pau ens diu que aquesta “incerta glòria” és com les campanes que toquen o el platerets que dringuen; tot això, diu, no és res si em moc només per “ser ben vist”, no serveix per a res. Però, malgrat tot, voldríem una glòria, un reconeixement, una acceptació incondicional i per sempre.

Sembla que Jesús tingués aquesta convicció, aquesta seguretat, que el feia lliure davant l’oposició dels altres. Davant el fracàs, no quedava a mercè de les darreres opinions.  Diu l’Evangeli que tots en la sinagoga s’indignaren contra ell, però ell “se’n anà passant entremig d’ells”.  Passa entremig del fracàs que l’acompanyarà fins al final, i fins el final “passa entremig”, ferm, seguint el seu camí sense quedar a mercè de l’aprovació dels altres, ni dels titulars ni de les enquestes.

Aquest és el misteri de Jesús: anar pel “camí incomparablement més gran” passant entremig del fracàs; i no solament quedant en el segon lloc, sinó en el darrer. I, malgrat tot, és el vencedor. L’home lliure que ens passa al davant pel camí més elevat, fins arribar al més sublim; perquè en el seu interior ressonaven constantment les paraules del Pare: “Tu ets el meu Fill, l’estimat, en tu m’he complagut” quan es va obrir el cel el dia del seu bateig. Jesús només depèn del Pare, del seu amor, això el fa lliure. I així ens vol fer lliures a nosaltres i esdevé ell mateix camí cap el cim més elevat i la Glòria més alta.

I en aquest camí no cal dopar-se, sinó cal aprendre a escoltar, humilment deixar-se conduir, i confiar.

   

ENS PREOCUPA LA VERITAT?

L’estratègia del diable és el títol d’un llibre molt interessant de C.S. Lewis. Tracta de les converses entre dos dimonis. Un, el mestre i, l’altre, el deixeble. En una de les converses el mestre li diu al deixeble: “Em sembla molt bé que vagis induint el teu client cap a la increença, però no et posis a donar-li massa arguments. Val més que li diguis que creure no queda bé, que ningú hi  creu. Digues-li que només creuen els tontos i quatre velletes. Que la gent se’n riurà. Però no et fiquis a donar raons ja que et posaràs en el terreny de la recerca de la veritat i aquest és el camp del nostre enemic, de Déu”. La nostra preocupació no és la veritat, sinó el què diran. Caure en mans dels murmuradors ens preocupa més que la veritat. Encara que també és veritat que ens agrada que parlin malament de nosaltres els qui hem desacreditat d’entrada, però d’aquells de qui depèn la nostra autoestima, ja és tota una altra cosa... Ens preocupa més el què diran que la veritat.

Per això, murmurar és exercir el poder i, per això mateix, és una de les activitats més practicades. El diccionari defineix murmurar dient: “Enraonar dient mal d’algú”. Però aquesta és una darrera definició. La primera és molt més poètica: “Remor suau, confús, que fa l’aigua corrent, les fulles mogudes pel vent”. D’aquí aquella frase castellana: “Si el río suena, agua lleva”. De fet, murmurar és deixar-se portar pel que es diu, com les fulles es deixen portar pel vent o l’aigua, sense saber massa si el que es diu és veritat o no.

Els mitjans de comunicació han fet del rumor quasi una ciència, la seva eina principal, convertint el planeta en una immensa “aldea global” travessada per mils de rumors que mai no es poden comprovar si són o no certs. I sembla que no importi, l’important és no ser víctima d’aquesta xarxa, que malgrat tot anem alimentant repetint el que no sabem ben bé si és veritat, creant un núvol espès i fosc que ho cobreix tot de desesperança.

L’Evangeli sí que està preocupat per la veritat. L’Evangeli de Lluc comença dient: “Havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil he decidit escriure-t’ho en una narració seguida perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut”.

I la finalitat de l’Evangeli és precisament desfer aquest núvol espès que nosaltres mateixos hem creat i en el qual ens hem submergit. A l’Evangeli li preocupa la veritat i això l’avoca a la pràctica, a la realitat.  L’Evangeli va ser escrit per portar la Bona Nova als pobres, als desvalguts; per portar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum. L’instrument també és ben concret: “Jesús començà dient-los: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.” L’instrument que Déu ha enviat per desfer la fosca és Jesús i actua, com diu l’Evangeli, avui, ara, aquí. Això no queda com un rumor sinó que avui jo el puc comprovar. Confiant en Ell la fosca s’esvaeix, la meva fosca s’esvaeix i recupero la llibertat. Avui, ara, aquí. Jo puc esdevenir testimoni de que això és veritat.

És el que diu el salmista: “Els manaments del Senyor omplen el cor de goig, il·luminen els ulls, donen seny”. Aquest manament, aquesta Paraula, s’ha encarnat en Jesús i és aquesta Paraula la que ha d’ocupar el nostre cor enlloc del ressentiment, la por, els rumors, les enveges, la desesperança. Per això hem de fer nostra la pregària del salmista: “Que les paraules que surten dels meus llavis, i els pensaments que medita el meu cor us siguin agradables, Senyor meu, salvador meu”.

Davant tants rumors el creient és el qui creu amb menys coses, en sap molt poques, però les coneix per experiència “sap la solidesa de l’ensenyament que ha rebut”, com diu Lluc. La veritat que sap i ha experimentat el porta a edificar ponts, espais d’acollida, a desfer pors i foscors. El porta a consolidar el cos de Crist, a fer que la seva presència viva sigui visible i testimoniada, com vol Pau. Un cos fratern on tot s’aguanta, s’edifica, sobre Jesús. Aquesta és la nostra alegria i “el goig del Senyor és la nostra fortalesa”. La veritat ens fa lliures.