ELS POLITICS PODEN SER HONESTOS?

George Orwell fou un escriptor i periodista anglès nascut el 1903. Entre els seus llibres, hi ha el famós 1984. Aquest autor diu que “la llibertat d’expressió és dir allò que la gent no vol escoltar”. Hi ha moltes coses que sabem que són veritat, però que no volem escoltar i el fet que no es diguin acaben amagant la realitat. Però la realitat és tossuda i sempre acaba surant. No es pot avançar sense comptar amb la realitat, encara que no ens agradi. És un dels serveis més importants que es poden fer.

En aquest sentit, ara que tornem a trobar-nos en una campanya electoral,  hi ha un professor de la Universitat de Barcelona que afirma que, quan un polític diu la veritat, no el votem. Per això, segons aquest professor, malgrat reconèixer que els polítics no estan tampoc a l’alçada del moment, en bona part fan allò que els demanem: que ens menteixin. Si hom vol ser elegit, ha de prometre allò que sap que no podrà complir. Com diu ell: “no es pot guanyar les eleccions sense mentir i no es pot governar sense incomplir les promeses electorals”. A l’hora d’anar a comprar passa el mateix: no compraríem si simplement ens diguessin què és exactament allò que comprem. Preferim creure, sense confessar-nos-ho a nosaltres mateixos, el que ens diuen els anuncis.

Així doncs, ens trobem davant de la següent alternativa: o bé assumir la llibertat d’expressió, és a dir, escoltar o dir el que la gent no vol sentir, o bé mentir per dir el que la gent vol sentir i que, d’aquesta manera, ens votin, comprin o aprovin. Més enllà de la política i del mercadeig, aquesta és una manera de fer que l’estenem a molts àmbits de la vida: triem viure en la mentida. A nosaltres ens cal deixar-nos dir la veritat, encara que ens dolgui, cal encaixar el que ens diuen, contrastar, posar-nos en qüestió, escoltar. Si no, si ens instal·lem en les nostres pròpies mitges veritats, esdevindrem una pura caricatura de nosaltres mateixos. 

Exercir “la llibertat d’expressió de dir el que la gent no vol escoltar” no vol dir només donar males notícies, sinó que ens vol treure del victimisme. Certament que la veritat normalment és austera i moltes vegades ens fa mal; però moltes altres vegades ens tanquem a voler esperar, a voler donar veu als desigs més fondos del nostre cor. ¿Preferim quedar-nos amb quatre veritats que creiem segures, per molt esquifides que siguin, o escoltar una veu que clama enmig del nostre desert donant una bona notícia plena d’esperança?

 “Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons i tothom veurà la salvació de Déu”. Sant Joan és una veu dura, valenta, que denuncia. I ho fa en un temps i un lloc ben concret: durant el regnat de l’emperador Tiberi, a Judea, al riu Jordà. Però, Joan, sobretot és l’anunci de la proximitat de Déu en Aquell que bateja amb l’Esperit Sant i amb foc. Joan (com diu sant Agustí) és la veu, però Jesús és la Paraula. És Jesús qui és totalment lliure. S’expressa amb total llibertat. Per això anuncia, sense por, allò que no volem escoltar. Ell no ens parla per ser votat o comprat, no vol satisfer els nostres capricis, ni eixugar les llàgrimes que vessem per les frustracions de desitjos esquifits i egocèntrics. Diu Pau: “Déu ha començat en vosaltres un bon treball i acabarà de dur-lo a terme”. Cal acollir-lo i això vol dir escoltar-lo i escoltar allò que no voldríem sentir. Allò que ens treu de l’autocentrament o del victimisme: si no ens contradiu, és que no és Ell. Ell ha vingut per contradir-nos. Ell ha vingut per abaixar muntanyes i aixecar valls. Per fer-nos sortir de nosaltres fins a l’oblit de nosaltres mateixos. Posar-nos totalment en qüestió, descentrar-nos de nosaltres per centrar-nos en Ell, en la llum de la seva glòria. Fins a treure’ns el vestit de dol i aflicció.