EL FOC I EL SENY

 

Fa poques setmanes va venir al convent la junta d’una associació de veïns que plegava. Els seus membres venien per donar-nos una part del fons de l’associació per ajudar-nos a continuar acollint la gent amb dificultats que truca a la nostra porta. Els hi vaig agrair de cor, l’ajuda; però em sap greu i em va entristir que una altra associació de veïns plegués per falta de col·laboració, per no tenir successió. I aquesta no és l’única vegada que això passa en poc temps. I no sols les associacions de veïns, sinó moltes altres entitats es van afeblint o simplement desapareixen.

Moltes d’aquestes associacions han estat llocs on s’han format molts polítics. Han passat del món de les associacions al món de la política, perquè ho creien més eficaç. Però, és realment així? És més eficaç la política o les xarxes d’associacions? De fet s’ha aprimat el teixit social i s’ha engreixat el polític. Es parla molt de la desafecció de la gent pel món polític, però encara és més dolorós la desafecció per la xarxa associativa que moltes vegades, i ara es nota més, no depenen d’elles mateixes sinó de subvencions, per tant dels polítics.

Això deixa a l’individu sol davant l’Estat, llunyà i a la vegada omnipresent, amb unes lleis no sempre adequades o que són del tot injustes, com és ara el cas dels desnonaments que provoquen situacions tràgiques i amb unes xarxes socials i familiars totalment afeblides i sense forces per reaccionar, acollir o plantar cara a aquestes situacions.

En les primeres Vespres d’aquest Diumenge, en l’antífona (vers que es recita abans) del Magnificat, diu: “La dona va donar tot el que tenia al Senyor, i no li va faltar el necessari per viure”. Hom es pregunta, com és que la litúrgia afegeix al text evangèlic “que a la dona no li falta el necessari per viure”? Doncs, perquè la litúrgia es fa ressò del que van fer els cristians moguts per l’Esperit de Crist després de la resurrecció: compartir els béns, fer una xarxa per subvenir a les necessitats de les viudes i els orfes, com diu el llibre dels Fets dels Apòstols: “Ningú entre ells vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres i de cases les venien i posaven el producte de la venda als peus dels apòstols”. Com aquest mateix llibre del NT ens diu, això no era fet a la força o per tothom de la mateixa manera. Per mantenir aquest servei es van crear els diaques. Una xarxa que s’ampliarà per tot l’Imperi Romà i que ha arribat fins als nostres dies i ha estat una constant, en formes molt variades, de l’Església a través dels segles.

Els cristians hem de considerar que tenim una tradició i una realitat actual d’una tal envergadura en aquest sentit que no podem no sentir la situació actual com un crit a reaccionar i a ser coherents amb la nostra vocació. Però hem de recordar que l’Església ho fa i ho pot fer, no perquè és una ONG, sinó perquè és una fraternitat, un cos mogut, cremat per un cor, per un Esperit, per una bogeria que ens ve del Senyor. Sense això no faria més que mal.

En aquest sentit he trobat una frase que m’ha agradat: “Si no estic boig per res ni per ningú, de què em serveix tenir seny?”. Un seny o una raó o una llei pot ser molt coherent i raonable, però sola, sense cor, és una màquina destructiva. Sobretot quan es tracta de la raó d’Estat, com és el cas dels desnonaments. Són legals, segons la llei, però del tot injustos. El que ens diu Jesús a voltes pot semblar poc assenyat i irrealitzable. Però Jesús és molt assenyat i el que diu és possible quan, com Ell, estem boixos per Algú. Per Aquest mateix pel qual Crist va donar la vida fins a la creu i va travessar el cel dels cels fins arribar al temple “no fet per mans d’home”, fins arribar davant Déu. I així ens ha obert un camí d’accés molt assenyat, però només si estem boixos, com Ell, pel Pare. Si ens hem deixat omplir del foc que Ell va venir a calar a la terra.

NETS DE COR

NETS DE COR

L’altre dia la polèmica escriptora Pilar Rahola feia un article en un diari en què deia textualment que estava escandalitzada d’una notícia que venia d’Anglaterra.

A quina notícia es referia? Doncs que les nenes (a partir dels 11 anys)  de sis escoles (en pla experimental)  poden demanar la “píndola de l’endemà”, sense permís dels pares, ni parlar amb els mestres, sinó directament, i sense cap relació humana, simplement per un sms del telèfon mòbil.

La Pilar Rahola es queixava de l’intervencionisme de l’estat que supleix la relació amb els pares i professors per un simple procediment mecànic regulat per l’estat directament que vol reduir els embarassos d’adolescents massa joves. Ella se sentia especialment molesta, i amb raó, de la intervenció i substitució que fa dels pares l’estat en un punt, com la sexualitat, tan delicat i important. I veu venir aquesta manera de fer entre nosaltres.

Però, a més, caldria preguntar-se si és bo que uns nens i nenes d’onze anys tinguin ja relacions sexuals. Cal preguntar-se si només cal prevenir l’embaràs o si cal presentar una alternativa a la manera com avui es viu i es presenta la sexualitat.

I això li toca a l’estat? No! Ens toca a nosaltres. També com a cristians, ens toca poder parlar de castedat, de saber treballar el desig, de saber contenir-se. Ens costa parlar així.  Em pregunto si hem d’anar sempre als mínims quan parlem de sexualitat. Es pot proposar la castedat? Es pot proposar la santedat, també en aquest punt?

La tradició cristiana  diu que sí. I ara que l’Església té tantes coses en aquest aspecte de la sexualitat per curar-se i demanar perdó, crec que és el moment  idoni  per fer aquesta seva proposta sobre la sexualitat, i fer-ho sense prepotència, amb molta humilitat, comptant-se entre els pecadors, però a la vegada fent-ho amb claredat. I això començant per ella mateixa, per nosaltres.

Buda, cinc segles abans de Crist, ja es va adonar que la font del sofriment humà era el desig. Ara ho tenim ben bé davant dels ulls a nivell de l’economia i del consum. El desig incontrolat d’uns acaba acorralant famílies senceres a la misèria i la indigència i destruint la natura que ens aguanta.

Buda, coherent amb això,  fa tot un camí  amb una finalitat ben concreta: suprimir, aniquilar tot desig que ens lliga a aquest món purament aparent, buit, i  així que l’home trobi la felicitat.

El camí de les benaurances que hem llegit proposa un camí de santedat en tots els nivells de l’esser humà. Per tant també de la sexualitat, de la netedat del cor. Certament parla de la renúncia, de  la pobresa per poder entrar en el Regne de Déu. Però per l’Escriptura el món no sols és aparent, i menys dolent. Està fet per Déu, és bo i és bell. Però no pot omplir el cor de l’home. El nostre desig és més gran que el món que no té la possibilitat d’omplir-lo. Ni la sexualitat. Cal una proposta de santedat integral. Per això l’ Evangeli no parlarà de suprimir el desig sinó de fer-lo créixer i posar-lo on cal: en Déu. Tot en Déu.

Feliços els nets de cor perquè veuran Déu. Netedat de cor que és sobretot el fruit d’haver-se centrat en l’Únic necessari. Així ho expressa sant Agustí en el llibre de les confessions: Si en algú callava el tumult de la carn, callaven les imatges de la terra i de les aigües i de l’aire, callaven també els cels, i callava l’ànima a ella mateixa i es transcendia sense pensar en ella mateixa; si emmudissin els somnis i les imaginacions; si callava en absolut tota llengua i tot senyal i tot allò que existeix un moment i després desapareix... Si totes les criatures callessin i poguéssim aplicar l’oïda a Aquell que les va fer, i només Ell parlés, no per mitjà d’elles sinó per si mateix, de manera que sentíssim la seva paraula, no pas per la llengua de la carn, ni per la veu d’àngel, ni pel fragor d’un núvol, ni per l’enigma d’una paràbola, sinó el sentíssim a Ell mateix... ¿No seria això potser l’acompliment d’aquelles paraules: “Entra en el goig del teu Senyor”? (Mt 25,21).

Pascal, en el segle XVII, també va escriure en una carta: De la mateixa manera que totes les coses parlen de Déu a aquells que el coneixen i que el manifesten a tots els qui l’estimen, així aquestes coses mateixes l’amaguen a tots els qui no el volen conèixer.

Un cor net no neix de mínims, ni s’aconsegueix res només amb mediocritats, sinó proposant l’autèntica set de santedat que nia en el nostre cor on Déu ho és tot en tots.

 L’ESCALA DE JACOB

Al Priorat hi ha les restes d’un monestir, el de l’antiga cartoixa de Scala Dei. L’Escala de Déu. L’Escala que porta a Déu. Aquest nom del monestir de la cartoixa evoca un text bíblic del llibre del Gènesi, on Jacob, tot fugint del seu germà Esaú, fa nit a Betel i, tot dormint, té un somni on veu una escala que de la terra anava fins al cel i els àngels de Déu que hi pujaven i baixaven. I el Senyor se li mostrà i va corroborar amb ell l’Aliança que havia fet amb el seu pare Isaac i el seu avi Abraham. Quan Jacob es va desvetllar va dir: “Déu era aquí i jo no ho sabia”.

 

Un savi jueu diu que quan els àngels se’n pujaren al cel s’oblidaren de treure l’escala. Així el cel i la terra quedaren units, oberts, comunicats. Bàsicament aquesta escala serà per a Israel la Llei, com diu el text del llibre del Deuteronomi: “Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç”.

El que cercava aquell bon mestre de la Llei quan preguntà a Jesús quin era el manament més important és on era la clau de volta, el centre de totes aquestes lleis i manaments que el temps havia multiplicat i complicat. Jesús li respon sense moure’s de la Llei. Des d’ella respon amb la pregària que encara avui tot jueu recita tres vegades al dia: “Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, Ell és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces” i encara que Jesús hi afegeix el segon manament de l’amor al proïsme ho fa citant la Llei, en concret el llibre del Levític, ja que és això el que li preguntava el mestre de la Llei. És per això que el fariseu corrobora les paraules de Jesús i Jesús li dirà que no és lluny del Regne de Déu.

No és lluny del Regne de Déu, però no hi és. Per què no hi és? Què és el que li manca per ser-hi? Doncs perquè per a Jesús l’amor no consisteix en què nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que ha estat Ell el primer en estimar-nos, com diu Joan en la seva primera carta. No és que nosaltres hàgim de pujar l’escala per anar cap a Déu, sinó que ha estat Déu qui ha baixat per aquesta escala fins a nosaltres quan érem dolents i no havíem complert cap llei, com diu Pau. I això és el que més costa d’acceptar: que Déu ens estimi gratuïtament. El que ens demana Jesús és confiança, no l’esforç de pujar cap a Ell. Confiança en què, malgrat tanta foscor, Ell hi és. I no sols confiar en què Ell hi és, sinó que ens estima, i que confiem també en què intervé. Aquest és el salt que ens demana: acollir l’amor, creure en l’amor de Déu malgrat totes les proves en contra del dia a dia i de la nostra mediocritat. Creure el que diu el Deuteronomi: “Si poses en pràctica el que jo et dic seràs feliç”. S’és feliç quan es fa el que diu el Senyor? Només s’entra en aquest misteri, en el misteri d’aquesta felicitat, no èxit, a la llum de les benaurances de Jesús, de la dinàmica de la Pasqua, de la dinàmica de l’Amor. Així s’entra en el Misteri de la felicitat d’estimar fins a l’enemic i del donar-ho tot, d’acollir-ho tot. De creure en l’Amor, que és l’únic digne de confiança.

Jesús mateix és la Scala Dei, com diu l’Evangeli de Joan, on Jesús afirma: “Us asseguro que veureu el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home”. Jesús és l’escala per on Déu ve a la terra i Ell és l’escala per on nosaltres pugem al cel obert.

Jesús és l’escala que els àngels s’oblidaren de treure, no la Llei i menys la força, sinó l’amor de Déu que es revela en la seva vida i en la persona de Crist. Aquesta és l’escala: l’Amor que es revela en l’encarnació, en el Déu fet home. L’Amor que és Déu mateix. Per això és tant a prop i, com Jacob, quan ens desvetllem de tanta vida mig viscuda, mig adormits, de sobte podrem dir: “Déu era aquí i jo no ho sabia”.